Dormitan las agujas del cuentaquilómetros, desganadas por el sol y por la luna y porque es muy tarde ya para ir corriendo por estas callejas. En el vertíce de la esquina, una tormenta y al otro lado, el océano atrapado en un charco.
Con sus agujas de tejer calles pespuntea las olas de de todos los paseos del mundo peinados con raya en medio a golpe de michelines todoterreno. Sube la ciudad a su taxi con la cara lavada, con el cejo fruncido, con brazos abiertos de manos llenas, sin prisa, con pausa.
Hormiga sobre ruedas transportando migajas de punta a punta de un mapa inútil. No existe esta ciudad. Cada día recogen las calles y las ponen cada día en una calle distinta. A fuerza de trayectos inventa los caminos, un hilo amarrado al salpicadero i un nudo al final de cada carrera.
No existe esta ciudad.
Pero nos enredamos todos en su madeja.
26 d’ag. 2010
19 d’ag. 2010
pentagrama
pasado un rato atisba el
silencio al otro lado de la calle
escucha el ruido en sus bolsillos
mientras caminan las horas tarareadas
un zumbido calmo retumba en las paredes
de esta ciudad otra
cara de la moneda sin rostro
cantando su canción por las esquinas
esculpiendo su poema en las segunderas
de las oportunidades ganadas a contratiempo
silencio al otro lado de la calle
escucha el ruido en sus bolsillos
mientras caminan las horas tarareadas
un zumbido calmo retumba en las paredes
de esta ciudad otra
cara de la moneda sin rostro
cantando su canción por las esquinas
esculpiendo su poema en las segunderas
de las oportunidades ganadas a contratiempo
8 d’ag. 2010
inquil·lina
Guarda el temps en un recipient trencadís. Una melodia inesperada o una pluja inoportuna dibuixen esquerdes al seu dia. Les llepades de sol a la finestra de la seva habitació li estiren el somriure. Les babes dels bassals li arruguen les celles.
Quan es lleva, destapa el recipient i en separa vint-i-quatre hores amb compta-gotes. Té el pols indecís i és habitual que un calfred la descompti. Aleshores se li despengen hores sobreres, dies llargs i densos, transparents com glicerina que es guarda sense esma a la butxaca.
La veus preparar-se el cafè amb mans maldestres, arrossegant els peus pel passadís carregada de tones d’hores. Mentre xarrupa l’esmorzar cabil·la com distribuir tantes hores imparelles. Omplir amb tasques inventades el seu temps.
Llegeix els diaris endarrerits que s’apilen als racons i es vesteix a conjunt amb l’actualitat de dies passats.
Amb l’escombra deslliga els nusos de mots que s’arremolinen darrera la seva porta i sota el seu llit. Els llença a les escombraries trossejats, lletra per lletra i es capbussa en la lectura obligatòria d’algun llibre. Dedica les estones sobreres a endreçar i a dormir sons pastoses sense somnis. Comença i acaba la jornada amb cada glop de temps.
Carregada amb una bossa de màscares per-si-de-cas obre la porta del carrer. El rostre de saludar al veí fent temps a l’ascensor, el de comprar el pà. Els ulls esmunyedissos de travessar el passadís del metro, la mirada sorpresa de contemplar exposicions.
La veu de fer preguntes i les dents d’empassar silencis. Els cabells endreçats d’anar a la feina i els blens impertinents de trobar amics. Les mans botides d’escrirue informes i els dits prims d’acariciar gossos. Tot li cap dins d’una bossa que pesa minuts de cronòmetre.
Camina pels carrers mirant sostres a través de les finestres dels altres. Persegueix cantonades amb l’ànsia de trobar-hi sorpreses i cada carrer que enfila li omple les orelles de desesperança.
Es posa la mà a la butxaca i consulta amb molta cura la quantitat de temps que li queda al recipient. Calcula la durada d’una pel·lícula, d’una cita, d’una trucada, d’un entrepà ràpid, d’una llibreria. Amb les gotes decantades a una mà i l’agenda a l’altra, la bossa de les màscares a l’espatlla i les sabates feixugues.
A vegades quan torna a casa se li despenja de l’orella dreta la màscara de saludar que s’ha posat pujant les escales. Hi ha cops en què se n’adona i amb el pretext d’anar a rentar-se les mans, torna amb el pijama posat i la cara d’anar aviat a dormir. D’altres vegades no se n’adona i a mesura que es passa els cabells per darrere l’orella, la màscara va relliscant-li.
Quan això passa es pot veure a cua d’ull, rere la carota, la mirada asèptica d’un alquimista exhaust.
Quan es lleva, destapa el recipient i en separa vint-i-quatre hores amb compta-gotes. Té el pols indecís i és habitual que un calfred la descompti. Aleshores se li despengen hores sobreres, dies llargs i densos, transparents com glicerina que es guarda sense esma a la butxaca.
La veus preparar-se el cafè amb mans maldestres, arrossegant els peus pel passadís carregada de tones d’hores. Mentre xarrupa l’esmorzar cabil·la com distribuir tantes hores imparelles. Omplir amb tasques inventades el seu temps.
Llegeix els diaris endarrerits que s’apilen als racons i es vesteix a conjunt amb l’actualitat de dies passats.
Amb l’escombra deslliga els nusos de mots que s’arremolinen darrera la seva porta i sota el seu llit. Els llença a les escombraries trossejats, lletra per lletra i es capbussa en la lectura obligatòria d’algun llibre. Dedica les estones sobreres a endreçar i a dormir sons pastoses sense somnis. Comença i acaba la jornada amb cada glop de temps.
Carregada amb una bossa de màscares per-si-de-cas obre la porta del carrer. El rostre de saludar al veí fent temps a l’ascensor, el de comprar el pà. Els ulls esmunyedissos de travessar el passadís del metro, la mirada sorpresa de contemplar exposicions.
La veu de fer preguntes i les dents d’empassar silencis. Els cabells endreçats d’anar a la feina i els blens impertinents de trobar amics. Les mans botides d’escrirue informes i els dits prims d’acariciar gossos. Tot li cap dins d’una bossa que pesa minuts de cronòmetre.
Camina pels carrers mirant sostres a través de les finestres dels altres. Persegueix cantonades amb l’ànsia de trobar-hi sorpreses i cada carrer que enfila li omple les orelles de desesperança.
Es posa la mà a la butxaca i consulta amb molta cura la quantitat de temps que li queda al recipient. Calcula la durada d’una pel·lícula, d’una cita, d’una trucada, d’un entrepà ràpid, d’una llibreria. Amb les gotes decantades a una mà i l’agenda a l’altra, la bossa de les màscares a l’espatlla i les sabates feixugues.
A vegades quan torna a casa se li despenja de l’orella dreta la màscara de saludar que s’ha posat pujant les escales. Hi ha cops en què se n’adona i amb el pretext d’anar a rentar-se les mans, torna amb el pijama posat i la cara d’anar aviat a dormir. D’altres vegades no se n’adona i a mesura que es passa els cabells per darrere l’orella, la màscara va relliscant-li.
Quan això passa es pot veure a cua d’ull, rere la carota, la mirada asèptica d’un alquimista exhaust.